
La música, filosofia i idea dramàtica subjacents al llarg d'aquest concert-performance tenen a veure amb allò que anuncia el seu títol polisèmic. Un afortunat atzar fonètic vol que records, acords i cordes de tot tipus es posin d'acord, s’acordin, s'afinin i es posin a to. En cor-cordis, el cor, lloc on els clàssics llatins creien que residien les idees, els afectes, els records i el talent, hi ha l'arrel des d’on aCuerdas emergeix i passeja entre les memòries d'aquests dos arcaics instruments. Les seves cordes entrellacen “Sones”, “Boleros” i “Blues” per a balenes, amb vells aires de Castella, d’Azerbaidjan i del Japó antic.
Veu i viola de roda, instruments nòmades, redimits i reinventats a través d'orient i occident, de gèneres, estils, oralitats ancestrals i tradicions mil·lenàries, transformen tot aquest bagatge en una cosa finalment nova i compromesa amb l'avantguarda, aportant-nos un altre gust, una altra manera d'escoltar..., de sentir. Tots dos inclassificables, s'atreveixen amb associacions entre allò popular i allò experimental, contribuint a subvertir i enriquir l'escolta d'iniciats i no iniciats. És per això que, encara que ens resulti sorprenent, la seva música ens resulta familiar, ens toca i enlluerna.
L'ús estès de la veu i la viola de roda, fa que en aCuerdas les fronteres entre composició, improvisació i experimentació quedin difuminades. Mentre que la veu de
Com és habitual en la poètica de Miranda, a aCuerdas se succeeixen atmosferes rituals, melancòliques, alegres o embogides, harmonitzant la quotidianitat i el sublim, el sagrat i el profà, amb un fi transgressor i d’humor saludable.
De la música d'aquest ucrònic duet cal esperar la sorpresa i la certesa que mai no ens deixarà indiferents.